La meva relació amb l’obra d’Antoni Gaudí (1852-1926) neix el 1978, gairebé al mateix temps que la restauració de la democràcia a Espanya.

En arribar a Barcelona, em vaig trobar amb Gaudí. Gaudí i Barcelona són indivisibles i vaig començar a estudiar l’artista i la seva obra des d’aquell mateix moment. Em va impressionar molt en aquella època que cada vegada que tocava alguna part de la seva obra em quedava absolutament brut, i em preguntava per què ningú els treia aquella capa gruixuda de sutge i sobretot de contaminació atmosfèrica, a aquelles obres d’art. De totes maneres aquella pols els atorgava una pàtina que només el temps aconsegueix, i això les feia encara més interessants.

Al cap de poc temps em van encarregar restaurar i netejar alguns dels seus elements i això em va donar una dimensió més àmplia de la seva escala, el seu art i coneixements.

I va ser dins del camp de les restauracions on se’m van plantejar els dubtes més grans i els reptes més grans, que em van impulsar a revitalitzar un antic “Centro de Estudios Gaudinistas” que més tard derivaria en el “Taller Gaudí de la Universitat Politècnica de Catalunya”. Des d’allà vam estudiar dia a dia durant molts anys la seva obra i hem pres consciència que sabem ben poc encara sobre aquest artista malgrat tots els estudis que s’han realitzat; tenim més dubtes que comprensions.

Avui en dia les obres de Gaudí ja brillen amb llum pròpia i fins i tot a vegades algunes brillen massa. Ara seria molt important que es potenciï la investigació i es puguin difondre les obres que per ser menors no tenen encara el tracte que es mereixen o no han tingut la difusió necessària.

Per interpretar totes les obres de Gaudí en la seva justa dimensió i en la seva justa escala no podem deixar de banda cap dels seus treballs o detalls.

S’han publicat centenars de treballs monogràfics sobre una vintena de les obres més destacades com la Sagrada Família, la Casa Milà o el Parc Güell, en canvi d’altres obres també importants encara ens falten publicacions.

Gaudí tenia una personalitat molt especial i dedicava la mateixa energia a una obra de reforma que a una obra nova, donava la mateixa importància a una obra hidràulica que a una obra arquitectònica, i això és el que li ha permès romandre intacte en el temps.

La seva obra no pertany a una moda o a un moviment passatger. La seva obra, tal com ens ha arribat fins als nostres dies, és paradigma de moviments que encara no s’han gestat.

Crec que aquesta foto que acompanya pot ser mostra clara d’aquesta necessitat.

Luis Gueilburt