La singular estructura de la Casa Milà, «La Pedrera», i la relació entre Antoni Gaudí, l’arquitecte, i Pere Milà, el propietari, van ser objecte de burla i escarni públic i caricaturitzades en diverses publicacions satíriques de l’època.

En aquesta ocasió presentem tres caricatures que el dibuixant Llorenç Brunet i Torroll (Bru-Net) va dedicar a la Casa Milà des de les pàgines del setmanari El Diluvio. Suplemento Ilustrado, els anys 1910 i 1911.

El primer document gràfic correspon a la portada del suplement del dissabte 5 de març de 1910. En aquesta data la Casa Milà estava quasi acabada, sobretot pel que fa a la construcció de la façana. En la seva il·lustració, Bru-Net presenta una casa fantasmagòrica. Com molt bé descriu l’arquitecte Juan José Lahuerta, «los huecos redondeados de la fachada se han convertido en oscuros agujeros de los que entran y salen toda clase de alimañas: cocodrilos y ratas otra vez, pero también serpientes, erizos, lechuzas, monstruos marinos... Dos líneas ondulantes rematan el edificio, que se recorta contra un cielo absolutamente negro. Por encima, en la azotea, las chimeneas, los ventiladores y las salidas de escalera han dejado de ser montañas de nata para transformarse en siniestras pirámides de calaveras. “Modelo de arquitectura / medioeval / entre nido y sepultura / que no me parece mal”, escribe al pie de su dibujo Brunet» («El costillar de La Pedrera», Residencia, núm. 8, 1999).

El segon i tercer exemples es publiquen en el mateix número del suplement del 25 de febrer de 1911, però en pàgines diferents. A la pàgina 122 Bru-Net presenta la Casa Milà com «La Casa Cuaresmal». Dibuixa els balcons de ferro forjat com si fossin cues de bacallà sec i penja de la cornisa un cartell on es llegeix «Gran exposición y venta de tripas de bacalao». Al peu de la caricatura, «Una casa que se alquila, y no me parece mal, para vender bacalao cuando pase el Carnaval». És evident l’impacte estètic que va representar l’obra de Gaudí.

El tercer i darrer document és un dels més representatius pel que fa a l’exemplificació dels problemes que hi va haver entre l’arquitecte i els propietaris. En concret fa referència a la instal·lació d’una escultura de la Mare de Déu del Roser que havia de coronar l’edifici. Hi ha qui diu que la presentació del model de l’escultura, realitzada per Carles Mani, no va agradar gens al matrimoni. Hi ha altres teories que diuen que el model va ser mostrat el 1909, en plena Setmana Tràgica, i els Milà no es van atrevir a col·locar una escultura religiosa al capdamunt de l’edifici per por de provocar els anticlericals que cremaven convents i esglésies. Aquest episodi va marcar un punt d’inflexió entre Gaudí i els Milà i no va passar inadvertit per a caricaturistes com Bru-Net. En paraules del gran estudiós gaudinià Joan Bassegoda Nonell, «El dibujante badalonés pintó una Pedrera por cuyas ventanas asomaban cocodrilos y monstruosos ratones debajo de la leyenda de la cornisa que, en Brunet, dice: “Esta casa es santa y...”. Encima de una de las salidas de escalera se puede ver un terrible combate entre un Milà en taparrabos, que empuña un látigo, y un curioso Gaudí con salacot que blande un martillo, en tanto agarra a su cliente por el rizado pelo. Al pie de la caricatura se dice: “¿La Virgen rematará el singular monumento? ¿Cuál triunfa, Gaudí o Milà?”» («La Casa Milà y la devoción mariana de Gaudí», La Vanguardia, 10 de juliol de 1988).