L'any 1906 l'arquitecte Antoni Gaudí veu com es posen els primers maons del seu projecte al solar del que serà la icona del Modernisme, l'edifici de la Casa Milà, «La Pedrera», al Passeig de Gràcia de Barcelona. Aquest mateix any, l'escriptor Eugeni d'Ors veu publicades a La Veu de Catalunya les seves primeres gloses sobre Teresa, La Ben Plantada, la dona bellíssima, admirada per tots i musa enigmàtica que esdevindrà icona del Noucentisme i essència de la renaixent catalanitat. Aquestes dues efemèrides, que són l'esclat de dos moviments artístics —i de pensament— antagònics i enfrontats van tenir, sorprenentment, un punt en comú: la meva besàvia, la Teresa Mestre de Baladia, esposa del meu besavi, per a mi «el Padrí».

Dos anys més tard, l'artista més modernista de tots, Ramon Casas, va retratar la meva besàvia en secret i Eugeni d'Ors, en veure la pintura que inspirava la seva «Ben Plantada», va declarar que aquell quadre era la pedra fundacional del Noucentisme i va decidir impulsar una iniciativa agosarada: la Galeria de catalanes formoses, com a complement de la ja existent Galeria de catalans il·lustres. El primer retrat, va proclamar, seria el de la meva besàvia. El poeta Joan Maragall es va sumar amb entusiasme a la iniciativa i va mobilitzar la societat per tirar el projecte endavant.

Però com tan sovint passa a casa nostra, tot es va espatllar. La tia Ramona, burgesa grassíssima i riquíssima matriarca dels Baladia es va escandalitzar amb tantes frivolitats artístiques i va decidir tancar la Teresa al casal amb aires de castell que l'arquitecte Josep Puig i Cadafalch els havia remodelat a la vila d'estiueig d'Argentona. El Museu d'Art de Catalunya igualment va demanar el retrat de La Ben Plantada a en Ramon Casas. Aquest li va sol·licitar permís al meu besavi, el Padrí, que va consentir que el museu es quedés l'obra. Ara bé, per evitar més conflictes, Casas va exigir una clàusula al museu en la qual aquest es comprometés que el quadre de Teresa mai formaria part d'una galeria de retrats.

La bellíssima i admirada Teresa no suportà el càstig de la tia Ramona, i una nit es  va escapar al galop sobre el seu cavall. Va abandonar l'espòs i els tres fills, Gip, Niní i Ninus, amb la tia. La Teresa s'instal·là en una casa que tenien a Barcelona, pensant que l'espòs i els fills la seguirien. El seu espòs estava bojament enamorat d'ella. L'adorava. Però la cosa no va anar així. La tia Ramona li va dir al Padrí que si tornava amb l'esposa, el desheretaria. Passaven els mesos i res es movia. La Teresa els escrivia cartes i la Ramona les interceptava totes. Mantenir la discreció, el secret i el bon nom de la família era el més important per a la tia.

La Teresa es va estar movent entre les diverses cases que la família tenia a Barcelona. Una era La Pedrera, i la llegenda familiar diu que allà és on es va estar en els temps més turmentosos. El pis de La Pedrera, tot i que feia tres-cents metres quadrats, el tenien com un pied a terre, és a dir, un lloc cèntric, pràctic i petit per estar-s'hi les nits que sortien tard del Liceu, del Palau de la Música, del teatre o d'alguna festa i no tenien temps per tornar al palauet isabelí de la Riera de Mataró o al casal d'Argentona.

La tia Ramona prohibí a la Teresa tornar a veure els fills. La tia els retenia amb el pare a Argentona. La Teresa es desesperava. I llavors la va socórrer i se’n va enamorar un admirador jove i atractiu, el polifacètic activista cultural Josep Pijoan, creador de l'Institut d'Estudis Catalans i un dels homes de la seva generació que més projecció prometia, fins que el poderós Puig i Cadafalch, íntim amic del Padrí, li declarà la guerra, precisament arran de l’escàndol amorós amb la Teresa. La història entre Teresa Baladia i Josep Pijoan va ser un dels escàndols i un dels enigmes més grans que sacsejà la societat catalana de la Belle Époque, i el van batejar com «L'estrepitosa i misteriosa fugida». És molt difícil saber què va passar realment, ja que encara avui hi ha molts enigmes al seu voltant. No se sap exactament on es van estar, quan van marxar, on van anar, i el que era més comprometedor, si ella ja estava embarassada o no de Pijoan mentre s’estaven a Barcelona. Calia evitar un escàndol. Tant Teresa com Pijoan van defugir sempre més donar dades sobre l'escapada, i quan ho van fer, era per afegir encara més confusió.

La besàvia Teresa mai va tornar a la llar. Amb Pijoan va tenir dos fills i van rondar per tot el món, sempre voltats de personalitats rellevants del seu temps. Va morir a Nova York, mentre un amic íntim, Andrés Segovia, l'acompanyava amb la guitarra en l'habitació de la clínica en què va deixar aquest món. Pijoan, després, es va tornar a casar amb la seva secretària, molt més jove que ell, i es van instal·lar a Ginebra. El Padrí, ferit de desamor, va romandre com un monjo gairebé sempre tancat al casal d'Argentona. Molts anys més tard vaig saber que va seguir pagant les quotes del Centre Excursionista de Catalunya de la seva esposa fins al dia que va saber de la seva mort. Potser en record dels temps feliços que van viure plegats a les muntanyes dels Pirineus i els Alps. I també, quan es va assabentar de la mort de la seva esposa, el Padrí es va posar corbata negra per sempre més.

El pis de La Pedrera va seguir gairebé sempre buit. Ningú el feia servir. L'hereu, el Gip, ja tenia, també al Passeig de Gràcia, cantonada amb València, un pis principal i una torrassa al capdamunt de l'edifici que feia servir «d'estudi artístic», encara que sembla que en realitat el tenia per a finalitats més festives. La Niní s'estava en una torre al peu de Vallvidrera. El meu avi Ninus, mentre estudiava a Barcelona, s'estava gairebé sempre a la finca de la seva promesa, la Rat de Ferrater Llorach, a Sant Gervasi. Quan es van casar, van marxar a Mataró per estar a prop de la fàbrica. Només el besavi, molt de tant en tant, es quedava alguna nit a La Pedrera i tornava ràpidament a Argentona. Però el lloguer el va seguir pagant fins a principis de la dècada dels anys trenta. Sembla massa temps per conservar un pis que ningú fa servir. Un altre enigma.

Un pensament em ronda pel cap, i és que podria ser que el Padrí volgués conservar tants anys el pis de La Pedrera confiant que algun dia, potser, sense avisar, inesperadament, la seva estimada i adorada Teresa, la seva eterna Ben Plantada, hi tornaria.