El meu avi, el pare de la meva mare, era cotxer dels cotxes de cavalls dels senyors Milà, els amos de La Pedrera. Quan anys després van deixar els cotxes de cavalls va aprendre a conduir i va passar a ser xofer d’automòbils.

Els meus avis vivien a la mateixa Pedrera, als baixos, al costat de la porteria. Pel que jo sé els meus avis van ser els primers a viure–hi, ja que abans dels primers llogaters, s’hi van instal·lar els treballadors: el mecànic que es cuidava del manteniment de les calderes i el meu avi, que com us he dit era el cotxer, tots dos amb les respectives famílies. La meva besàvia (mare de la meva àvia materna) també vivia amb ells i va morir allà víctima d'un accident. Havia anat a estendre la roba al terrat amb el muntacàrregues  i com que encara estaven acabant les instal·lacions, o potser per la manca de normes de seguretat de l'època (perquè no tenia portes), el cas és que mentre treia el cove de la roba a fora, el muntacàrregues es va posar en marxa i la va matar. Ja us podeu imaginar que tot això m'ho han explicat , jo no la vaig conèixer, aquesta besàvia.

La meva mare, Pepita,  es va casar als 19 anys amb el meu pare Lluís, que era xofer del Sr. Antonio Feliu, que  vivia al mateix edifici i que era fabricant de teixits. Tal com feia la gent que podia en aquella època, tot i ser un senyor sol, tenia força servei: xofer, criat, minyona, cuinera i majordona.

Quan els meus pares es van casar, els meus avis els van cedir l’habitatge i ells van marxar a viure a un altre lloc. I vet aquí com va ser que jo vaig néixer a La Pedrera. Vam marxar d'allà perquè la meva mare va posar una botiga al barri de Sant Antoni,  tot i que hi vam seguir anant de visita durant anys.