La Pedrera amaga secrets ocults gairebé 100 anys: la persiana inèdita 

A sobre cada porta de l’edifici hi ha un registre, i sobresurt una peça metàl·lica. Es tractava d’una persiana metàl·lica ondulada. A banda i banda, es troben encara les guies de la persiana i els mecanismes per fer-la funcionar. Es creia, pel tipus de persiana, sense cap especial acabat artístic, que era una intervenció posterior a Gaudí. Però ara podem demostrar que, tot i que aquestes persianes eren més habituals per a establiments industrials i de comerç, es pot datar la seva instal·lació cap al 1910, ja que la primera fotografia es publica el 1911. 

La primera imatge que tenim documentada de la persiana és la planxa núm. 56 inclosa en l’Album d’architecture moderne à Barcelone: Collection de 70 planches. És un àlbum publicat a Barcelona per l’editorial Parera l’any 1911 (Bibliothèque de Matériaux et Documents d'Art Espagnol.) L’edició és en castellà i francès.

Es tracta d’una fototípia de Miquel Parera, l’editor, i la fotografia de Martinell (suposem que César Martinell, l’arquitecte). La publicació conté il·lustracions fotogràfiques d'una selecció representativa dels que van ser considerats els millors edificis moderns de Barcelona. Els arquitectes representats són Gaudí, Domènech i Montaner, Puig i Cadafalch i Sagnier, entre d’altres. 

La segona imatge de la persiana correspon a una fotografia de Lucien Roisin Besnard (L. Roisin) (París, 1884 - Barcelona, 1943), fotògraf industrial, editor i propietari de la botiga Postales Roisin, molt popular a l’època.

Es pot veure perfectament la persiana abaixada. La targeta postal núm. 42 de la col·lecció de postals L. Roisin i que correspon a la fotografia mostrada, està publicada a Gaudí Àlbum científic (Ed. Triangle Postals, Barcelona 2004), on Juan José Lahuerta compila, amb rigor científic, 135 postals publicades en l’època en què Gaudí va estar actiu. Totes aquestes postals van ser utilitzades: escrites i enviades per tot el món.

En relació amb la persiana, l’autor comenta: “Aún no se ha colocado la reja de la puerta ni la del hueco de la baranda de la tribuna.”

La tercera imatge que disposem de la persiana es troba il·lustrant el llibre Barcelone et les Grands Sanctuaires Catalans. Es tracta d'una guia turística de prestigi sobre Catalunya publicada a París (H. Laurens) l'any 1913. La guia està profusament il·lustrada, amb 144 gravats de fotografies. L’autor és Georges-Nicolas Desdevises du Dezért (1854 –1942), historiador, novel·lista, poeta, crític literari i hispanista francès.

El llibre forma part d'una col·lecció titulada "Les Villes d'Art célébres", que aleshores ja comptava amb una cinquantena de volums. Sobre ciutats espanyoles hi havia dos volums: Còrdova i Granada, i Sevilla. El volum dedicat a Barcelona i Catalunya consta de dotze capítols i 172 pàgines. Les ciutats, pobles i llocs destacats de la guia són Barcelona, Girona, Sant Joan de les Abadesses i Ripoll, Vic, Montserrat, Manresa, Lleida, Poblet, Santes Creus, Tarragona i Tortosa.

En referència a La Pedrera, hi inclou dues fotografies. Per un cantó la mateixa fotografia que es pot veure en l’aportació L’Album d’architecture moderne à Barcelone. L’altra imatge és de tota la façana principal i la referència fotogràfica és d’un dels editors de postals més prolífics i importants del moment, Àngel Toldrà Viazo (Photo A. Toldrà Viazo).

Tot i que en aquest cas ens interessen més les referències fotogràfiques, és significatiu el que diu de la Casa Milà l’any 1910:

Però ningú com el Senyor Gaudí ha portat tan lluny la singularitat desitjada de l'estil, la determinació per l'inèdit altiu i sense rèplica possible. La seva última creació en aquest gènere sembla arribar al límit del que és monstruós. Imaginin un penya-segat esculpit per uns gegants. En la mateixa pedra bruta, han tallat uns pilars, han obert uns buits i unes galeries; cap línia recta, sinó corbes suaus i flotants, com si per a aquestes forces colossals el granit fos argila; després, per recordar que aquests Hèrcules saben, si cal, sorprendre tant amb el seu refinament com amb la seva força, uns balcons de ferro forjat, rebuscats com unes mates d'algues, empesos, abonyegats, enredats, torts i retorçats alegrement i tenyits de colors violents. I al cim del penya-segat, una mena de collita de margarides, les crestes blanques d'un terrat de ceràmica. –No és del vostre gust?... Potser, però és del seu. (pàgines 71-72).