Jo no vaig viure a la Pedrera, però entre els anys 1980 i 1984 vaig estudiar el BUP i el COU a l'ICEJ (Centro de Estudios Económicos), una acadèmia que hi havia a la planta baixa pel costat del carrer Provença i que ocupava fins a la cantonada amb el Passeig de Gràcia.

Encara que em sembla que va ser ahir, han passat uns quants anys i tot ha canviat molt.

L'ICEJ era una acadèmia on, en aquella època, s'estudiava el BUP, el COU i l’accés a la universitat per a majors de 25 anys. ICEJ eren les sigles d´Instituto de Ciencias Económicas i Jurídicas. sembla ser que l'origen era una acadèmia en un altre lloc del carrer Provença on es donaven classes de reforç als estudiants de Dret i Econòmiques, però que a començament dels anys setanta es va traslladar a la Pedrera, on va romandre fins a finals dels anys vuitanta, poc abans de les Olimpíades.

La primera vegada que vaig entrar a la Pedrera pel costat del carrer Provença al 1980 per portarel llibre d’escolaritat abans de començar el curs, em va semblar un lloc trist, fosc. L'edifici no havia estat mai restaurat i era tot gris, les serigrafies dels sostres s’havien fet malbé i l'edifici, sobretot a l'interior, tenia un aspecte de deixadesa i decadència, encara que era la tònica general dels edificis de l'Eixample abans de la campanya «Barcelona posa't guapa» endegada per l’Ajuntament de Barcelona abans de les Olimpíades del 92.

El curs començava al setembre i de seguida em vaig integrar a l’edifici. La Pedrera era com un castell màgic: era un laberint ple de racons i detalls per descobrir. El primer curs el vaig fer a l'aula que feia cantonada amb el Passeig de Gràcia. El terra era de fusta, originari dels temps d'en Gaudí, enfosquit pel pas dels anys. No hi havia cap angle recte a les parets i el sostre, i cada porta i cada marc eren diferents, únics, així com els poms de les portes. Las parets estaven pintades de la meitat cap al sostre de blanc i de la meitat cap al terra de marró fosc. La il·luminació no era gaire glamurosa: fluorescents penjats amb cadenes que baixaven dels alts sostres de les estances i que a vegades utilitzàvem com a xarxa per jugar a voleibol amb pilotes fetes amb el paper d’alumini de l’esmorzar. Recordo que per relaxar-me, entre classe i classe, amb el cap ple de números, fórmules matemàtiques, de física i química, em quedava mirant el sostre, que em semblava com el terra de la Lluna però fent de sostre, tot ple de cràters i petites muntanyetes.

Aleshores el turisme no era tan abundant com el d'ara, solament a la primavera es veien alguns japonesos amb les seves Nikon i Canon cromades fent fotos a tort i a dret; els que vam estudiar allí devem estar en un munt d’àlbums de fotos japonesos. 

El col·legi no solament era a la planta baixa. També tenia un pis a la quarta planta. S'havia de pujar amb l'ascensor, un ascensor vell i atrotinat però amb una marqueteria única, sota l'atenta i inquisidora mirada del porter. No es podia baixar amb l'ascensor sota pena de bronca del porter i s'havia de fer per una escala fosca que semblava una cova. Jo no vaig arribar a estudiar al quart pis, però una de les anècdotes que recordo era que els veïns de l'altre costat del carrer Provença trucaven al director perquè els alumnes llançaven per les finestres de la famosa Pedrera avions de paper encesos per la cua que planaven sobre el carrer Provença, per a escàndol i alarma del veïnat.

Una altra dependència que tenia l'acadèmia era el bar. Es trobava al pati del carrer Provença, en un local al semisoterrani, i el regentaven el professor de gimnàstica i la seva dona. Era un local petit però acollidor, amb preus assequibles per als alumnes. Un dia s’hi va haver de matar una rata entre la cridòria de les alumnes.

També hi havia el soterrani. Al soterrani s’hi accedia per una rampa recargolada que portava a una placeta subterrània on deien que abans, quan van inaugurar l'edifici, tenien els cavalls per tirar els carruatges. També explicaven que en temps més recents hi havia hagut un mercadillo hippie, però no ho puc testimoniar. El cas és que a la placeta subterrània aparcava el seu Mercedes el director del col·legi. Era molt fosca i la rampa –en el més pur estil gaudinià– s´enroscava com una serp. A les parets hi havia miralls, sembla que per orientar els pocs cotxes que el feien servir de pàrquing; se n'havien anat trencant amb el pas del temps. Feia pudor de cola de sabater perquè en un dels racons de la Pedrera hi havia un taller de sabateria, i aquesta olor i el soroll de les màquines eren permanents. Bé, al soterrani el col·legi tenia la sala d'actes i els laboratoris de física, química i biologia, a més d'una aula de dibuix tècnic on vaig patir fent els dibuixos amb Rotring per poder aprovar l’assignatura. A la sala d'actes se celebraven les festes del col·legi. Recordo que el Carnaval del 84 o 83 va ser sonat, amb una interpretació per part d´uns alumnes del número de la Trinca de les Germanes Sister. N'hi ha fotos, em consta, a veure si algú les aporta. Els laboratoris estaven ben equipats i recordo que al de biologia hi havia un esquelet al qual els alumnes posaven burilles de tabac a la boca, per a escàndol dels professors.

Una altra dependència era la classe de música. Estava situada en un petit pati al darrere de la Pedrera que l'acadèmia havia aprofitat. Amb perfils prefabricats d'alumini com els que s'utilitzen per fer oficines havien construït una aula llarga i moderna equipada amb altaveus on feien les classes de música a primer de BUP i les guerres de guixos entre les files de taules, per a desesperació de professors i director.

La  Pedrera era diferent, en aquells temps. Era molt polifacètica, com el Passeig de Gràcia de l'època, amb una barreja d’ambient residencial i de negocis. Molt entranyable i acollidora, molt humana. Hi havia un bingo que s'anunciava amb llums de neó clavats a la façana de l'edifici; el taller de sabateria; la botiga de Parera de roba que ha tancat fa poc; una impremta; un bar amb «menú turístic» on menjaven alguns professors, i, el més entranyable, la botiga de queviures del senyor Solé.

La botiga de queviures del senyor Solé era al local que fa cantonada amb el carrer Provença. Era una botiga a l'antiga, amb prestatges plens de tot tipus de queviures i begudes, on es venien productes que ja no hi havia enlloc de Barcelona, com la llet Sali. El senyor Solé era un home menut, calb, amb ulleres de pasta amb vidres d’hipermetropia que li feien els ulls grossos. Tenia un mostrador amb cistelles plenes de xupa-xups, xiclets i caramels col·locats amb molta cura i a un preu de cinc pessetes. En un altre mostrador hi havia com una mena de gran copa de vidre on sempre tenia panets amb els quals et feia un entrepà de pernil salat, pernil dolç o formatge. El senyor Solé explicava a tothom que hi estigués interessat històries de l'edifici. Aleshores feia més de 40 anys, d’abans de la guerra, que hi tenia la botiga. Ell mantenia que solament la planta baixa i el primer pis de la Pedrera estaven fets amb pedra, i que els de més amunt eren de ciment... També explicava que els dependents que treballaven per a ell els agafava d'un col·legi d’orfes, i que un d'ells havia començat d’aprenent i s'hi havia arribat a jubilar. El senyor Solé es feia gran i al final confonia les monedes, i si li compraves caramels per valor de cinc pessetes et tornava el canvi de vint-i-cinc o cinquanta. La botiga va sucumbir també a les Olimpíades.

I així van passar quatre anys, entre rialles, moltes hores d'estudi, els primers amors, amics inoblidables i moltes anècdotes, com aquella guerra de boles de neu que vam fer amb la petita nevada de l'hivern del 83 a la cantonada del Passeig de Gràcia. D'aquell centre van sortir prohoms de la societat actual i també alguna parella.

Una vegada en obrir una porta se'm va quedar a la mà un pom. Era un pom original dels dissenyats per Gaudí, no n'hi havia dos d’iguals, eren com de llautó recargolat. Vaig tenir la temptació de quedar-me’l, no hi havia ningú, però va poder més la consciència ciutadana i el vaig donar a l’encarregat, que me’n va ensenyar un calaix tot ple i em va dir que els guardaven perquè eren obres d'art úniques, i em va agrair el gest de tornar-lo.

I, en fi, aquest és el meu testimoni sobre la Pedrera. No tinc fotografies a l’edifici. És curiós. Els alumnes –aleshores tampoc hi havia les càmeres digitals– no es feien fotos a la Pedrera, potser perquè inconscientment per a nosaltres era una mena de presó on passàvem moltes i moltes hores fent classe. Érem la generació del 66 de la Pedrera.

Juan Bernardo Nicolás Pombo. Alumne de l’ICEJ. Anys 1980-1984.